Crònica d'un Sant Jordi
Formigues de Sant Jordi
Crònica d'un Sant Jordi
Sant Jordi a Barcelona. Roses i llibres. Dissabte a la tarda i bon temps al carrer. Tot de factors que fan venir ganes de sortir al carrer a donar un volt. Això és el que segurament van pensar molts barcelonins el passat 23 d’abril. Però potser massa gent va pensar-ho, ja que el Passeig de Gràcia estava ple, la Plaça Catalunya col·lapsada i Les Rambles impracticables. El centre de la ciutat, a més, semblava estar tematitzat. Les roses semblaven estar totes concertades al Passeig de Gràcia, mentre que les paradetes de llibres estaven embotides al llarg de Les Rambles.
Com sempre, hi havia parades de roses de tot tipus, des de les més sofisticades (anomenades últimament de disseny, o fashion, o deconstruïdes), sota una carpa amb la senyera penjada, amb roses de disseny perfectament col·locades i música de fons, fins a les fetes de la forma més rudimentària. Les roses estaven posades de qualsevol manera dins de galledes de fregar, a sobre de taules brutes i plenes d’aigua. En alguns casos, la gent els hi comprava roses més aviat per solidaritat, com era el cas dels estudiants de farmàcia de la UB. Igualment destacable és el cas dels gitanos que venien les roses, com ho fan amb la roba als mercats. Crits com “Tengo rosas a dos euros, mira que rosas guapa” o també “Pero que rosas, pero que rosas tengo” se sentien constantment a les seves parades.
Però si el Passeig ja estava ple, la població per metre quadrat anava augmentant vertiginosament a mesura que s’acostava la Plaça Catalunya. Aquesta estava plena a vessar, ja que si normalment ja ho està; turistes i gent que surt per la tarda el dissabte, només faltaven les paradetes de la diada. Però el pitjor estava per arribar, a l’entrada de les Rambles, a Canaletes, l’esperit alegre de la festa havia desaparegut per complert. Tot eren empentes i ma humor. Però pel que sembla, aquest ambient encara afectava més als membres de la tercera edat; un grupet de dones es dedicava a anar insultant a tothom que anés en contra de la seva direcció. Xisclant coses com: “Aneu al revés del món, desgraciats”, anaven donant cops de colze per poder arribar abans a les parades i fer fora als que hi estaven mirant. En fi.
Les Rambles, sempre pintoresques, semblava que tinguessin assignades les parades de llibres. Malgrat que l’ambient era irrespirable a la part alta, a l’alçada del Liceu, la situació ja era més distesa. Tot el carrer estava ple de paradetes, banda i banda estava ple d’estants de llibreries, encara que també n’hi havia que aprofitaven el taulell per vendre també algunes roses. Hi havia molts colors, dominaven especialment els tons càlids, que en contrast amb el verd dels arbres, i juntament amb el bon temps, feien de Les Rambles (de la part no col·lapsada) un lloc molt agradable per passejar. Es veia a la cara de la gent que gaudien del moment, cares que contrastaven amb les de metres més amunt, on tot eren pomes agres.
Hi havia estants de lo més divers; parades de llibres alternatius; parades on els dependents eren uns nois amb una bandera espanyola amb l’Osborne bordada a la jaqueta, però amb una senyera ben grossa al taulell. La qüestió es vendre. Evidentment també hi havia l’estant de l’Enciclopèdia Catalana i els de diverses ordres religioses: evangelistes, testimonis de Geovà, catòlics. D’aquests últims destaquen la immensitat de llibres dedicats al seu antic líder, el difunt Joan Pau II, i també d’en
Benet XVI, qui va ser el seu braç dret, i mai més ben dit. Però de llibres n’hi havia piles i piles, però sobretot destacaven les novetats de la temporada; els llibres de moda i els premis. Que són els que sobretot demanaven els barcelonins. Fet que es va veure després en les llistes els més venuts. 'El gran engany', de Dan Brown, i les obres de Rosales, Alzamora i Baulenas es van imposar en català i 'La velocidad de la luz' i 'La sombra del viento' d’en Zafón, van ser els llibres més venuts en castellà. “Jo no sé gaire de llibres, però m’agrada llegir. I quan demano consell als llibreters em recomanen els llibres amb premi ”, va afirmar la Neus, quan se li preguntava en què es guiava a l’hora de tirar els llibres.
Però el bullici no es limitava als carrers. Els passadissos del
FNAC, l’autoanomenat temple de la cultura, semblaven els corredors de qualsevol hipermercat. La gent nerviosa, es mirava els llibres a gran velocitat i els van apilant juntament amb diversos DVD i discos. Alguns, com en Lluís, porta fins a 10 productes. Però confessa que alguns dels llibres se’ls deixa per l’any següent, i que gairebé mai llegeix tot el que ha comprat. I per què els compra doncs? Perquè és Sant Jordi respon ell. Sant Jordi a Barcelona ha tornat a ser un formiguer. Un formiguer on les formigues afamades que carreguen menjar per tot l’hivern són individus – sempre hi ha excepcions - afamats que carreguen i carreguen cultura per tota la temporada. Si després la consumeixen tota o continuen invertint en llibres al resta de l’any és una incògnita. Però en Lluís recorda: “Sant Jordi és una festa creada pels botiguers, així que no sé per què la gent s’estranya tant”.
Vilaweb
El portal de
Vilaweb és un exemple clar de diari electrònic, ja que no té versió en paper. També s’afegeix l’adjectiu ‘diari electrònic independent’... bé, tots els diaris s’autoproclamen independents i realment no ho són. I Vilaweb no és pas una excepció.
El web té una secció de
notícies realment complerta. Des del servei d'Europa Press es té accés a totes les notícies del país i del món, tal i com van passant al llarg del dia. L'actualització és permanent des de les set del matí fins les deu de la nit. També té un
apartat de premsa on fan el resum de tot el que pública la premsa del país i els principals mitjans internacionals i un servei d'
esdeveniments especials.
A més hi ha una secció d'
opinió molt activa i canals amb informació temàtica com: solidaritat, gai, lletres, campus, etc. És també destacable el seu seguit de serveis que ofereix als usuaris, com ara fòrums, xats, cercadors. El servei de
Biblioteca és molt interessant i súper complert, té els arguments i crítiques de llibres en català, castellà, anglès, rus, italià, i un llarg etcètera.
Però potser un dels trets més característics de Vilaweb són les seves edicions locals. En té de totes les zones catalanoparlants, des de la Catalunya Nord fins Alacant. Amb informacions polítiques, culturals, esportives o meteorològiques. Tanmateix, dins d'aquesta secció, anomenada Edicions locals, trobem indrets com Austràlia al costat d'Argentona, Nova York o Lima. Però Igualment amb notícies d'actualitat.
Però Vilaweb, potser per reivindicar l'esperit català, també té notícies més... diguem... folklòriques, com ara: “
VilaWeb retransmet la final del primer campionat mundial d'scrabble en català”. En fi. Tot i això, crec que és important que existeixi un portal d'aquestes característiques en català. És una forma per què el català es faci un lloc a Internet, i personalment ho trobo una bona idea.
El portal de
Vilaweb és un exemple clar de diari electrònic, ja que no té versió en paper. També s’afegeix l’adjectiu ‘diari electrònic independent’... bé, tots els diaris s’autoproclamen independents i realment no ho són. I Vilaweb no és pas una excepció.
El web té una secció de
notícies realment complerta. Des del servei d'Europa Press es té accés a totes les notícies del país i del món, tal i com van passant al llarg del dia. L'actualització és permanent des de les set del matí fins les deu de la nit. També té un
apartat de premsa on fan el resum de tot el que pública la premsa del país i els principals mitjans internacionals i un servei d'
esdeveniments especials.
A més hi ha una secció d'
opinió molt activa i canals amb informació temàtica com: solidaritat, gai, lletres, campus, etc. És també destacable el seu seguit de serveis que ofereix als usuaris, com ara fòrums, xats, cercadors. El servei de
Biblioteca és molt interessant i súper complert, té els arguments i crítiques de llibres en català, castellà, anglès, rus, italià, i un llarg etcètera.
Però potser un dels trets més característics de Vilaweb són les seves edicions locals. En té de totes les zones catalanoparlants, des de la Catalunya Nord fins Alacant. Amb informacions polítiques, culturals, esportives o meteorològiques. Tanmateix, dins d'aquesta secció, anomenada Edicions locals, trobem indrets com Austràlia al costat d'Argentona, Nova York o Lima. Però Igualment amb notícies d'actualitat.
Però Vilaweb, potser per reivindicar l'esperit català, també té notícies més... diguem... folklòriques, com ara: “
VilaWeb retransmet la final del primer campionat mundial d'scrabble en català”. En fi. Tot i això, crec que és important que existeixi un portal d'aquestes característiques en català. És una forma per què el català es faci un lloc a Internet, i personalment ho trobo una bona idea.
El Perfil
Perfil de Dardo Gómez, president del SPC
Dardo Gómez 
Dardo Gómez, president del Sindicat de Periodistes de Catalunya des del 2001, és periodista. Així s’autodescriu. Però aquesta estima cap a la professió, però no només l’ha afectat a ell a la seva família. La seva dona i els seus dos fills són també periodistes. Fins i tot les seves dues joves ho són. Malgrat que no sempre havia pensat en dedicar-s’hi. Però vist el sacrifici que suposaria treballar a les arts gràfiques, a les quals es dedicaven els seus pares es decantà pel periodisme. Tal i com diu ell: “Perquè pensava que no es treballava, per ganduleria”. La vocació “va venir després”
Des d’aleshores només ha treballat en el món de la informació. Encara que primer va començar a treballar i després va estudiar periodisme, però quan ja portava temps treballant als mitjans. A raó d’això, quan li comenten si un periodista neix o es fa, ell respon amb una frase que deia Pulitzer quan li preguntaven el mateix: “L’únic que es neix és idiota, tot lo demés s’aprèn”.
El 1977 es traslladà del seu Buenos Aires natal, i arribà a Barcelona, on també ha treballat sempre en els mitjans de comunicació. Però a on va aprofitar totes les oportunitats que se li han preesentat; va ser director executiu del Diari Oficial dels Jocs Olímpics de Barcelona.
És autor de llibres de temes “molt banals”, assegura: en té un sobre el teatre experimental, una sorprenent biografia de Superman – malgrat afirmar que no li agraden els còmics – i un llibre sobre el fenomen travesti. Com diu ell, només publica amb regularitat sobre el mateix tema a la revista Repropress (gestió documental), de periodisme especialitzat, tant que només tira 3.000 exemplars.
Actualment imparteix classes a la Universitat Pompeu Fabra i un Màster a la Universitat de Barcelona sobre Publicacions Institucionals, tema central del seu pròxim assaig.
Entrevista Directa a Dardo Gómez
Dardo Gómez: “Si he de guanyar 300 euros en un McDonalds i en una ràdio, prefereixo treballar en el McDonalds”.
Dardo Gómez és el president del Sindicat de Periodistes de Catalunya, i secretari de la Federació General de Periodistes, que treballen per què es respectin els drets d’uns treballadors que presten un servei igual d’important com la sanitat o l’alimentació, que és la informació. Dret que encara no està regulat a Espanya. Malgrat que el passat 22 de novembre entrà a tràmit un projecte d’Estatut de la Professió Periodística, encara queda molt de camí per recórrer.
Quina és la feina que, al seu parer, han de fer els periodistes?
Anem a un lloc, mirem, escoltem el que passa, ens documentem sobre el tema i després ho elaborem, i a partir d’això donem informació. Si no fem tot aquest procés, no donem informació. Diem una notícia i prou, i ho pot fer qualsevol. No hi ha un abans, ni un després, ni un anàlisi. Però en les condicions en les que es comença a treballar ni s’aprèn a ser periodista ni a fer informació.
Com és que són tan durs els inicis d’un periodista?
És una circumstància bastant complicada. Per una raó d’atractiu de la professió. Surten de les facultats uns 800 llicenciats a l’any. És una proporció d’ingrés a la professió que el mercat no pot absorbir. I això emparat amb una regulació laboral dels periodistes que està encara per solucionar. També degut a que els estudiants de periodisme tenen, com he dit, una mala iniciació professional abans de ser treballadors.
I per què?
El problema està a les pràctiques. Les empreses volen fer creure que la precarietat és la manera de començar a treballar, ja que realment els joves no fan pràctiques, sinó que treeballen gratis per les empreses. Crec que no es pot pensar que “avui treballo gratis perquè potser després en faig un lugarcito o perquè després m’augmentaran”. o és veritat, quan un comença molt avall mai arriba molt amunt.
Però si el periodista va negant-se a acceptar feines, pot arribar el punt que al final no trobi feina?
Segurament sí. A més, crec que si he de guanyar 300 euros en un McDonalds i en una ràdio, prefereixo treballar en el McDonalds. Per que si després d’estudiar sis anys, m’han de pagar 300 euros, prefereixo que em paguin per fer algo pel que no he estudiat.
Perquè creu que els salaris són més baixos en el periodisme?
No crec que siguin més baixos que en altres llocs. És que jo sóc dels que penso que no es pot comparar el periodisme amb qualsevol cosa – i no és que sigui corporativista – però és un treball que a més de ser un determinat tipus d’ofici, imposa un determinat tipus de deures. Els periodistes treballem amb una cosa que és diu informació, i aquesta no és el que la gent compra. La informació és un dret constitucional.
Però aproximadament quins preus se solen pagar?
El problema és bona part de les plantilles estan formades per col·laboradors. Periodistes a la peça. Que sindicalment no estan representats, ja que no tenen contracte laboral. Això vol dir que no poden negicoar els preus. No hi ha salari mínim, et poden pagar per un article 300 euros o bé 3. I la qualitat perilla, perquè si guanyo 30 euros per reportatge, n’hauré de fer 5 al dia per treure un sou digne. I aleshores quant de temps puc dedicar a cada cosa?
I és que els periodistes estan en una situació que els impedeixen ser respectats dins de les redaccions. S’han de mossegar la llengua perquè no es poden enfrontar. I quan un producte va malament, és sempre el periodista el que va al carrer
I és aquí on actua el sindicat?
El sindicat actua sempre. I hauria d’actuar sempre i abans que passin les coses. La primera tasca el sindicat és informar a tots els vinculats a aquest món els drets i obligacions. A partir d’aquí, defendre en tots els casos els drets laborals i professionals. Nosaltres ens hem negat a que com a sindicat al nostra funció sigui només laboral. perquè en la nostra professió lo laboral i lo professional no es pot separar. Lluitem pel poder de la informació.
Està molt encallat l’Estatut?
A Espanya no hi ha cap Estatut de la Professió Periodística. Nosaltres estem treballant molt per tirar endavant a tot l’estat espanyol l’estatut. Del qual la meitat dels estudiants, ni professors ho saben. I tot és així, quan volem tirar les culpes a l’empresari, resulta que la universitat no es preocupa de ensenyar als estudiants que els espera al sortir d’allà. Tot i així ja està en tràmits.
No es pot explicar tot el que marca l’Estatut, però quina és la seva essència bàsica?
L’Estatut marca els drets i els drets dels periodistes. I regula el dret de la informació dels ciutadans. Nosaltres com a periodistes tenim la llibertat d’informar, però també la obligació de fer-ho, perquè la informació no és propietat meva, ni de l’empresa, és propietat del qui ho rebrà, que és el ciutadà.
Creu que amb un estatut a la mà augmentaria el sindicalisme?
Això no ho sé, encara que segurament sí. El que crec que passarà és que les empreses hauran de respectar més els drets, cosa que ara no fan. Una empresa, per exemple prefereix tenir col·laboradors, ja que pot fer amb ells “el que vulgui”, i ara, a l’Estatut volem que aquests treballadors siguin contemplats com els altres.
Solen guanyar els seus plets?
El80% dels judicis els guanyem. I no és perquè nosaltres siguem més llestos, sinó que les empreses vulneren els drets flagrantment. Alguns cops fins i tot no es va als tribunals, perquè l’empresa ja sap que perdrà. És quan no volen negociar que hi anem. Per això és tan necessari l’Estatut, ens estalviaríem feina.
Amb tots aquests inconvenients, què hi veu a la professió?
(Riu) Perquè no t’ho passes malament, al contrari, t’ho passes realment molt bé. La professió té una gran quantitat d’al·licients. Gran bagatge d’experiències, de vida. Coneixes a molta gent, t’enriqueix. Crec que hi ha valors substancials que són inherents al periodisme. I s’ha d lluitar perquè continuï sent així. Nosaltres estem per oposar-nos a l’allau neoliberal, tenim la obligació d’oposar-nos. Perquè jo tinc la sort que puc treballar del que m’agrada. En un món on la majoria treballa del que li toca, i viu desgraciada per fer el que fa. Qui treballa del que vol, lo mínim que s’hauria de fer es defensar la seva feina.
Entrevista Indirecta a Dardo Gómez
Dardo Gómez: “Nosaltres com a periodistes tenim la llibertat d’informar, però també la obligació de fer-ho”.
Entrevista a Dardo Gómez, president del Sindicat de Periodistes de Catalunya
El Sindicat de Periodistes de Catalunya, SPC, està a uns 50 metres de la Plaça Catalunya, el cor de Barcelona. Està ubicat en un edifici amb una elegant entrada amb unes escalinates de marbre clar. Però passat el principal l’escala s’estreny, les parets es fan més claustrofòbiques. de forma fulminant. Per arribar al SPC s’ha de pujar fins al tercer, on la sumptuositat fa esglaons que ha desaparegut, de forma fulminant.
Arribem abans que arribi el senyor Gómez i ens fan esperar a una saleta. La seu és un petit apartament. Tot sembla bastant modest. En comptes d’obres d’art hi ha vinyetes còmiques de diaris, i en lloc de mobles de luxosa caoba, cadires de plàstic. I les piles de papers i arxius acaben de donar el “toc” a la seu.
Després de cinc minutets d’espera, temps per preparar les gravadores, llibretes i bolígrafs, arriba el president del SPC. Una gran alçada, una forta complexió i una robusta barba fan que Dardo Gómez sigui un home que, a primer cop de vista impressioni. Però quan va començar a parlar aquest efecte distant va desaparèixer en qüestió de segons. El suau accent argentí va donar a l’ambient un clima distès. Clima que es va veure interromput pel seu mòbil. Després de fer els seus tràmits, iniciarem la conversa. S’interessà per la tasca que dúiem a terme i pel professor que ens la havia encomanat. Rigué, i va fer uns comentaris. Li diguérem que les gravadores ja estaven enceses, ell replicà, dient que li havia dit coses més fortes encara.
Un cop trencat el gel, vam entrar en matèria. Gómez ens explicà que el problema bàsic de la duresa dels inicis era l’enorme atractiu que té la carrera avui en dia. Hi ha 30.000 estudiants de periodisme a Espanya, i cada any surten uns 800, “Proporció d’ingrés a la professió que el mercat no pot absorbir”, assegura. Però a més, va afegir que està tot “emparat en una regulació laboral encara per solucionar”.
Gómez, a més creu que els estudiants ja entren en el món de la precarietat des de quan des de les pràctiques. Hi ha una mala iniciació al mercat laboral. Denuncia que les empreses vulguin fer creure que la única manera d’entrar al món laboral és treballant gratis per elles, és a dir, de la forma més baixa. I el periodista recorda: “Qui comença molt avall mai arriba molt amunt”. Desdient així els que creuen que acceptant qualsevol cosa, al final pujaran i arribaran a fer-se un lloc. Per tant, reconeix que pot donar-se el cas que, per anar rebutjant feines no se’n trobi cap. Però fins i tot, Gómez, admet que per cobrar igual en un McDonalds i en una radio, preferiria treballar al McDonalds. “Si després d’estudiar sis anys, m’han de pagar 300 euros - als dos llocs -, prefereixo que em paguin per fer algo pel que no he estudiat”, confessa. El periodista sembla totalment convençut de les seves paraules, encara que sembla saber-li greu haver de dir-les, ja que Gómez és un home que parla als ulls, però en alguns moments baixa la mirada, o juga amb un calendari plegable que hi sa sobre la taula.
A més, creu que cada cop està entrant més gent sense coneixements periodístics al món de la comunicació. Gent que fa feina de periodistes però sense tenir les bases i la preparació que s’obté a la universitat. Un informador és el que va a lloc, mira, escolta el que passa, es documenta sobre el tema i després ho elabora, i a partir d’això dóna informació. “Si no fem tot aquest procés, no donem informació. Diem una notícia i prou, i ho pot fer qualsevol”, afirma taxativament. Però és potser pel poc temps que es dóna als periodistes per informar-se de l’esdeveniment, que la feina la pot fer qualsevol. “Qualsevol pot anar a una roda de premsa i ,sense contrastar res escriure’n cinc ratlles”, assegura.
A la pregunta de perquè eren tan baixos en el periodisme, respon que no creu que siguin més baixos, però que pensa que no es pot comparar el periodisme amb qualsevol altre cosa. Ja que, afegeix: “Els periodistes treballem amb una cosa que és diu informació, i aquesta no és el que la gent compra. La informació és un dret constitucional”. I el dret a la informació veraç i plural no està assegurat al nostre país. I no està assegurat, ja que falta un estatut de la professió periodística. Posa molt d’èmfasi a la necessitat que hi ha a Espanya de tenir un estatut. Diu, mig indignat mig exaltat: “Espanya és l’únic país de Comunitat Europea que no té estatut del periodista professional. Existeix a Itàlia des de l’any 1930, a França des del 1946, a l’Argentina des del 1944”.
“Encara que ja està al Congrés. El passat 22 de novembre, va entrar a tràmit”, assegura amb una expressió d’èxit contingut. Ja que pronostica grans traves per part de les empreses espanyoles, els caps de les quals descriu com “la gent més bruta que hi ha, sense cap tipus de tradició periodística”. Però Gómez creu lo important és tenir-ne un. Un estatut periodístic marca els drets i els drets dels periodistes, i a més regula el dret de la informació dels ciutadans, ja que com diu Gómez: “Nosaltres com a periodistes tenim la llibertat d’informar, però també la obligació de fer-ho, perquè la informació no és propietat meva, ni de l’empresa, és propietat del qui ho rebrà, que és el ciutadà”.
En aquest punt de l’entrevista, li preguntem sobre el sindicat, i com afectarà l’estatut a aquest. Dardo Gómez explica que a Catalunya compta amb uns 800 afiliats, i 2.200 en total a Espanya, en la Federació General de Periodistes, en set comunitats autònomes. No sap si el sindicalisme pujarà, però del que està segur és que amb l’estatut a la mà, les empreses hauran de començar a respectar més als seus periodistes, i també col·laboradors. A no ser que se les vulguin veure – les empreses – amb la llei. Ja que avui en dia, “les empreses vulneren els drets flagrantment”. El president del SPC, fins i tot exposa que hi ha cops que no es va a judici perquè la infracció empresarial és massa descarada.
Per tant, potser s’alleugereix part de la feina. Malgrat que la tasca del SPC no es centra únicament en la defensa dels drets laborals i professionals dels periodistes. “La primera tasca el sindicat és informar a tots els vinculats a aquest món els drets i obligacions”, explica el periodista, ja que així el sindicat intenta actuar “abans que passin les coses”. Però, es plany que ni la meitat dels estudiants, ni professors saben quin són aquests drets. Dardo Gómez es lamenta: “Quan volem tirar les culpes a l’empresari, resulta que la universitat no es preocupa de ensenyar als estudiants que els espera al sortir d’allà”.
Al veure totes les pegues que comporta ser periodista, li preguntem què hi veu en la professió. Gómez, després d’una bona riallada, diu: “Perquè no t’ho passes malament, al contrari, t’ho passes realment molt bé”. Assegura que la professió té una gran quantitat d’al·licients, ja que aporta un gran bagatge d’experiències, de vida, coneix a molta gent i enriqueix. Afegeix que hi ha valors substancials que són inherents al periodisme, i que s’ha e lluitar perquè continuï sent així. Ressalta doncs, que ells – el sindicat – estan per oposar-se a l’allau neoliberal. “Tenim la obligació d’oposar-nos” opina el periodista.
Reconeix que té la sort de treballar en el que li agrada, en un món on la majoria treballa del que li toca, i viu “desgraciada per fer el que fa”. Gómez, per tant, sosté: “Qui treballa del que vol, lo mínim que s’hauria de fer es defensar la seva feina”.
Entrevista, feta
Ahir dilluns, vam fer l'entrevista al president del SPC, és a dir, a Dardo Gómez. Malgrat havere-nos d'esperar, tenir problemes amb el porter i la porta de l'edifici (la comunicació... no era de lo més fluida, que diguem) i en difinitiva... estar bastant tallats, tot va anar com una seda. Molt més fluid que amb el porter. Tot i així... la quantitat de metres de cinta gravats és molt, molt superior al que esperavem. Els 30 minuts que esperavem es van convertir en més de dues hores.
Aquí deixo el web del SPC
http://www.sindicat.org/Joan
Obertura del blog
En aqutes blog és on penjaré l'entrevista a Dardo Gómez,president del Sindicat de Periodistes de Catalunya, per a l'assignatura de Gèneres. Si algú per algun propòsit vol fer-se amb un exemplar de la gravació i/o amb els escrits publicats en aquest blog s’ha de posar en contacte amb mi. Queda totalment prohibida la seva reproducció, total o parcial, sense el meu consentiment... Qui m’ho robi li caurà tot el pes de la llei.
Salutacions!
